Recull de Poemes COED

La meva amiga com un vaixell blanc


Aquella verge vinclada als meus braços
tota es donava però ha fet un gran crit.
-Oh, amat, no temis! - em deia
ajocant-se:
-No hi ha a la terra cap glavi més fi.

Cerca pel món, que no en trobaràs d'altra
que et faci ofrena d'un amor tan pur.
No em deixis, no, que el teu bes m'amanyaga:
¿com ho faria, si era sense tu?-

I ara s'alçava i jo la vestia
i els seus cabells destrenava pel coll.
La carn, flotant al mossec de la vida,
s'enorgullia de la comunió.

-¿Què més voldràs, si el meu cos que et guardava
ara ja és teu, i elevarà el teu cant?-
I amb els peus nus, de puntetes, mirant-me:
-Quan corris món, el meu nom ¿què et dirà?-

A cada mot més la veu endolcia,
i jo era alhora l'heroi i l'esclau:
-No et deixaré
et diré el nom d'amiga.
La meva amiga: com un vaixell blanc.

I encar de nou la prenia en mos braços
-ja era el seu ventre més alt i més fort.
I a cada pit un vermell:
dues brases
com la punxada del llavi i del cor.



Joan Salvat-Papasseit
_________________________________________________________________________________
ARA MATEIX

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol
___________________________________________________________________________________ 


Só qui só


Só qui só, que no só io, 
puix d'amor mudat me só.

Io crec cert que res no sia, 
o, si só, só fantasia, 
o algun home que somia 
que ve a alcançar algun do. 
puix d'amor mudat me só.

Só del tot transfigurat; 
só aquell que era llibertat, 
i ara d'amors cativat 
me veig molt fora raó, 
puix d'amor mudat me só.

Si só, puix que en lo món vixc 
i a mi mateix avorrixc, 
i segons que discernixc 
veig la qui em dóna passió 
puix d'amor mudat me só.


Joan Timoneda
València, 1518/20-1583

________________________________________________________________________________

Avets i faigs


El faig és gòtic com l'avet.
Mes l'avet puja fosc, aspriu,
sòbries les fulles, el tronc dret,
car és d'un gòtic primitiu.

Mentre el faig, trèmul somriu
amb son fullatge transparent
on l'esquirol hi penja el niu,
car és d'un gòtic floreixent.

L'avet és gòtic com el faig.
Són les agulles dels cimals
on de la llum s'hi trenca el raig.

Són les agulles sobiranes
de les eternes catedrals,
immòbils, pàl•lides, llunyanes.


Guerau de Liost

__________________________________________________________________________________

Te quiero

Tus manos son mi caricia,
mis acordes cotidianos;
te quiero porque tus manos
trabajan por la justicia.

Si te quiero es porque sos
mi amor, mi cómplice, y todo.
Y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos.

Tus ojos son mi conjuro
contra la mala jornada;
te quiero por tu mirada
que mira y siembra futuro.

Tu boca que es tuya y mía,
Tu boca no se equivoca;
te quiero por que tu boca
sabe gritar rebeldía.

Si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo.
Y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos.

Y por tu rostro sincero.
Y tu paso vagabundo.
Y tu llanto por el mundo.
Porque sos pueblo te quiero.

Y porque amor no es aurora,
ni cándida moraleja,
y porque somos pareja
que sabe que no está sola.

Te quiero en mi paraíso;
es decir, que en mi país
la gente vive feliz
aunque no tenga permiso. 

Si te quiero es por que sos
mi amor, mi cómplice y todo.
Y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos.

Mario Benedetti
__________________________________________________________________________________

Cançó del capvespre


Hi ha una vela enllà del mar,
hi ha un ramat que ningú guarda,
pasturant l'herba a l'atzar
quan cau la tarda

Darrera el matoll de bruc
sento la rata cellarda,
sento l'esquirol poruc
quan cau la tarda.

Sento l'estrella en el cel,
i en el turó l'olivarda,
sento el sospir i el bruel
quan cau la tarda.

Sento la pena per dins
sento el neguit que m'esguarda,
sento perles i robins
quan cau la tarda.

Sento que els dies se'n van,
però l'angunia es retarda...
sento que l'enyoro tant,
quan cau la tarda!


Josep Maria de Sagarra

_________________________________________________________________________________


Desolació 

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;
mes branques, una a una, va rompre la tempesta,
i el llamp, fins a la terra, ma soca mig partí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí,
obert i sens entranyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.

I l'amargor de viure xucla ma arrel esclava,
i sent brotar les fulles, i sent pujar la saba,
i m'aida a esperar l'hora de caure, un sol conhort:

cada ferida mostra la pèrdua d'una branca;
sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort.

Joan Alcover

_________________________________________________________________________________


Quietud

Ombra de pinar dorment,
amb sol filtrat de migdia.
- No corre un alè de vent,
que també s’ensopiria.-

De sobte, amb lleu frissament,
Una branca s’estremia...
Era un aucell que hi venia?
era el sospir d’un absent?...

M. Antònia Salvà